Devri

skrignal / skrigniñ

skrignal / skrigniñ

v.

I. V. tr. d. Skrignal e zent : grincer (des dents).

(1659) SCger 34a. craquer des dents, tr. «scrigna an dent, pr. quet.» ●(1659) SCger 171a. scrignal an dent, tr. «grincer les dents.» ●(c.1718) CHal.ms ii. grincer, tr. «screignal en dent grïgnochein, charronchal.» ●(1727) HB 426. E zent gant dipit a scraigno.

(1857) CBF 56. Skrigna da zent a hellez, tr. «Tu peux grincer les dents.» ●(1876) TDE.BF 577b. Skrignal, v. n., tr. «Grincer, parlant des dents, rire en montrant les dents.» ●(1877) EKG I 60. eme an aoutrou koz, o skrignal he zent.

(1902) PIGO I 148. eun niver a ziaoulou (…) a skrigne holl o dent war an dro. ●(1907) VBFV.bf 70a. skrignal, –ein, v. a., tr. «grincer des dents.» ●(1913) AVIE 158. me hroèdur e lausk kriadenneu, e chumen hag e skrign é zent.

II. V. intr.

(1) Ricaner.

(1732) GReg 821b. Ricaner, rire avec éclat, rire par sotise, ou par malice, tr. «Van[netois] scrignal. pr. scrignet

(1907) VBFV.bf 70a. skrignal, –ein, v. n., tr. «ricaner.»

(2) (argot de La Roche-Derrien) Rire.

(1896) GMB 615. en argot rochois skrignal rire.

(3) sens fig. Grincer.

(1864) SMM 166. Mar cleo ar moraillou o scrignal. ●(1868) FHB 160/31a. e clevet an alc'hoez o scrignat er potail.

Ce site utilise des cookies pour son fonctionnement.En savoir plus...